DEL AIRE

Com donar forma al no-res?, es va preguntar Picasso quan li van encarregar realitzar un monument homenatge al seu amic, el poeta surrealista Apollinaire, després de la seva defunció en 1918. Picasso va demanar ajuda a Julio González. Resultat? La massa i el volum són substituïts per composicions de plans oberts. El buit irromp com un nou element en l'escultura.

Picasso va pensar primer a fer una gàbia, perquè segons ell, les gàbies donen forma a l'aire i el tanquen sense tancar-lo. “Perquè no hi ha res més lliure que l'aire en una gàbia”, deia.

En aquest projecte pretenc que l'escultura es converteixi en generadora de diàlegs i percepcions entre la línia, l'espai, el color, la llum i l'ombra.

Partint de la línia com a matriu, inicio una experiència plàstica en la qual la bidimensionalitat del pla es va alliberant d'aquesta espècie de servitud de dues dimensions per a emprendre un viatge cap a l'espai. Un viatge nerviós i vibrant que construeix estructures davant les quals l'espectador se sent actiu i construeix els seus propis espais. Recorreguts visuals i conceptuals plens de ressons, picades d'ullet perceptives, línies de força i tensió, que acaben per significar una experiència visual espacial i sensorial. A més, la forma sempre genera significats i per tant s'obtenen així resultats semàntics que poden arribar a ser complexos i estimulants.

Exploro qüestions formals i lingüístiques, lluny de reduir el vocabulari expressiu a qüestions d'espai, escala, color, superfície, moviment o ritme, vull suggerir relacions amb l'arquitectura, la història de l'art i el món que m'envolta.

Són escultures que no tenen un únic punt de vista, que generen multiespais, que al costat de la il·luminació fan partícip a l'espectador de dimensions noves i originals en la seva observació completant així l'obra.

Són escultures treballades amb espontaneïtat, amb traç dibuixístic i accidental,

fugint de la línia recta i geomètrica, buscant el sentit, el viscut, i tot presentat amb immediatesa i gestualitat.

Pretenc que les meves obres semblin estar en un estat de constant equilibri. Tracte de trobar la seva expressivitat en la resolució de tensions rítmiques espacials i d'equilibri, traduint alhora qüestions i plantejaments intel·lectuals i emocionals.

Aquestes obres també es caracteritzen per una lleugeresa aparent, són pintura i dibuix en l'espai.

Pretenc crear una sintaxi que eviti el resultat caòtic, on té importància una visió constructiva i compositiva. El resultat és una obra plena d'intensitat plàstica, al temps subtil i rotunda, de la qual emergeix un joc visual de llum, ombra, espai, color i arquitectura, a més d'una càrrega poètica. Aquestes escultures són un concorde de percepcions mudables i canviants.